dilluns, 27 de febrer del 2012

Dr 6Q: Enrenou a la sala d'espera

Acabava de visitar un pacient quan he escoltat un fort enrenou a la sala d'espera. A l'obrir la porta he vist una senyora, cinquantina i de molt bon veure, escridassant a un venerable ancià.
Per tallar la situació he fet passar a la senyora qui, només entrar, s'ha desmuntat  i posat a plorar quasi histèricament. Al meu interrogatori sobre el motiu que ha desencadenat la situació m'ha explicat el que li havia passat uns dies abans amb l'home gran, al que ara havia reconegut mentre guardava torn per a ser visitada per mi:
Resulta que fa unes setmanes la pacient va decidir fer-se una intervenció de cirurgia plàstica a la cara. Li va costar 15.000 € però va quedar molt satisfeta dels resultats.
Tornant de la Clínica Planas cap a casa seva es va aturar en un quiosc per comprar una revista del cor i, abans de marxar, li diu al venedor:
- Espero que no es molesti si li faig una pregunta...quants anys creu que tinc?
- Uns 32, li respon l'home.
- No, exactament en tinc 50, li respongué, tota cofoia.
A continuació entrà a un McDonald's i fa la mateixa pregunta a la caixera, obtenint com a resposta:
- Jo diria que al voltant de 29.
La pacient, amb un ampli somriure, respongué:
- No, en tinc 50.
Trobant-se genial, rejovenida...nova, s'atura a la farmàcia per comprar uns caramels de menta i li pregunta el mateix al dependent, que li contesta:
- Oh, jo li faria 30 anys.
Orgullosament li replica:
- En tinc 50, però moltes gràcies.
Finalment va a la parada d'autobusos per tornar a casa, i li fa la mateixa pregunta a un vellet d'aspecte inofensiu que tanmateix espera el bus. I aquest respon:
- Senyoreta, jo ja tinc 78 anys i gaudeixo de molt poca vista...però quan era jove tenia un mètode infal·lible per esbrinar la edat d'una dona. Li pot semblar atrevit però hauria de deixar-me ficar les mans al seu sostenidor...només d'aquesta manera, i de cap altra, li podré dir exactament quants anys té.
La dona l'escolta en silenci a l'ancià, al mig d'un carrer vuit, fins que no pot més amb la curiositat...ja sabem com son les dones, i, sense pensar-s'ho més, li diu:
- Què dimonis!. Endavant, apliqui el seu mètode.
El vellet col·loca les mans sota la brusa d'ella i la comença a palpar, molt a poc a poc i suaument. Li aixeca cada pit i delicadament, li estreny els mugrons diverses vegades. Estreny un pit contra l'altre i els frega entre sí. Al cap d'uns cinc minuts ella diu:
- Ja està bé, ja està bé...quants anys tinc?
El li dona la darrera premuda a les tetes, treu les mans i li respon:
- Senyoreta vostè té 50 anys.
Molt sorpresa, la dona contesta:
- Es realment increïble, com s'ho ha fet per saber-ho?
I l'ancià:
- Em promet que no s'enfadarà?
- Li prometo.
- Jo estava darrera seu a la cua del McDonald's!!!



dilluns, 20 de febrer del 2012

Dr 6Q: Ulleres noves

El cap de setmana passat un jove metge resident (MIR) del Centre de Salut Integral (CSI) va assistir a un congrés mèdic al Japó i allí es va comprar, per 2.000 €, unes ulleres de tecnologia punta, graduades amb Rx incorporats, de tal manera que podia veure a les persones despullades.

Va tornar de Tòquio al·lucinat. Anava pel carrer, es posava les ulleres i veia a tothom despullat, se les treia i els veia vestits. A l'avió va embogir amb les hostesses en "pilota picada", en paraules d'ell. Sense ulleres les veia vestides i amb ulleres despullades.

Només frisava per arribar a BCN i explicar-li a la seva novia i, abans d'entrar a casa, es va posar les ulleres per veure-la despullada. Obre la porta i allí estava ella amb el seu millor amic...despullats al sofà.

Però la sorpresa va ser que es treu les ulleres i... segueixen despullats, se les posa i... despullats, se les treu i... despullats, se les torna a posar i... despullats...

Estava desesperat,
unes ulleres noves de 2.000 € i ja no funcionaven!!! 

dilluns, 13 de febrer del 2012

Dr 6Q: Cas clínic de TCE de repetició

Fa uns dies va venir un pacient a la consulta per cefalea, visió borrosa i sensació d'inestabilitat. A la meva pregunta em contestà que el dia abans s'havia donat un cop al cap. O sigui, un traumatisme craneo-encefàlic (TCE).
 A la exploració li vaig apreciar un petit hematoma a la regió parietal esquerra, sense alteracions neurològiques, per el que li vaig prescriure repòs i un analgèsic.
 Avui ha tornat a venir amb els mateixos símptomes i li he apreciat un nou hematoma al cap, per el que he repetit l'interrogatori  clínic però més exhaustivament...li he aplicat un "tercer grau".
 I m'ha dit la veritat que m'havia amagat a la primera visita:
L'altre dia estava veient la TV tan tranquil quant, de sobte, la seva esposa, furiosa, surt de la cuina i li arrea un cop de paella al cap (que li provocà el primer hematoma i els símptomes pels que va consultar).
 - Per l'amor de Déu, que et passa?
 - Es pel paperet que he trobat a la butxaca dels teus pantalons, cabrón, amb el nom de Marylou i un número.
 - Collons, carinyo...te'n recordes que vaig anar a l'hipòdrom?. Doncs Marylou era el cavall al que vaig apostar, i el número era la quantitat que pagaven per l'aposta.
 La esposa, satisfeta, li demanà disculpes.
 Però ahir, estava de nou tranquil·lament llegint el diari quant la dona el torna a agredir, aquesta vegada amb la olla de pressió.
 Estabornit i cabrejat, li diu:
 - Collons!, es pot saber que cony et passa?
 - Res, carinyo...el teu cavall al telèfon!!!

dijous, 9 de febrer del 2012

Dr 6Q: Lliçons de la Fira de la Cervesa de la FCGD

Fa uns dies el Club Gastronòmic del Divendres 1998 (FCGD), al qual pertanyo des dels inicis, va celebrar el XIII Aniversari de la seva fundació amb la XIV Fira de la Cervesa.
 A aquesta beguda, elaborada a partir de cereals com el blat i l'ordi, se li atribueixen moltes propietats, entre elles la de millorar la percepció visual, com varem comprovar els assistents a la celebració.
 Al següent enllaç en teniu la prova.  Actualment es porten a terme assajos clínics per comprovar si també funciona amb les dones respecte als homes.


dilluns, 6 de febrer del 2012

Dr 6Q: L'exàmen d'Història de la Medicina

Com consta al meu perfil, jo vaig estudiar a la Universitat Autònoma i la cosa no anava exactament així, Història de la Medicina era una assignatura francament difícil i aquelles promocions ens en recordarem tota la vida del Dr. Cid.
Aquesta es la versió d’un col·laborador del blog, amic “y sin embargo colega”, a la Facultat de Medicina, en el seu cas de la Universitat de Barcelona, que ens explica una experiència personal:

“Totes les carreres o etapes formatives, sempre han tingut unes assignatures anomenades Maries que complementaven la formació especifica del cicle però no acostumaven a ser determinants a l’hora d’aprovar el curs.
Fa molts i molts anys hi havia la religió, on ens preguntaven de quin color portava la casulla el capella i així sabies l’època litúrgica en la que estaves, la FEN (formacion del espiritu nacional), on apreníem que Gibraltar era paÑol o que la família catòlica era el fonament de la nostra civilització, o que existia una “horda” roja. Jo mai havia sentit la paraula horda.
A la carrera de medicina, també existia alguna , poques, assignatura maria. Una d’elles era Historia de la Medicina.
Càtedra que no impartia ni classes, sinó que publicava un temari amb apunts i feia un examen final que obligatòriament havies d’aprovar abans d’acabar la carrera.
Evidentment que la Historia de la Medicina podria haver estat una assignatura enormement interessant, però estant en una època de massificació estudiantil i amb assignatures com les Anatomies I i II  , la Fisio , la Patologia i propedèutica, la Farmacologia etc, la veritat es que nomes era un escull mes per l’obtenció del títol.
Un any...precisament l’any en que jo em vaig examinar, a la càtedra d’Història de la Medicina, que fins aquell any s’havia dedicat a preguntar el nom d’il·lustres pròcers des de Galeno fins als nostres dies, no se li va ocórrer res mes que “reivindicar-se” i va posar un examen diferent que feia referència bàsicament a l’historia de les malalties.
El resultat va ser un suspens general del que nomes es van salvar tres o quatre “empollons”. Lo fotut es que a l’hora de revisar l’examen, ens varem assabentar de que el suspens general no havia estat per no tindre ni puta idea, sinó per copiar.
I es que la cosa va anar així...
Una pregunta deia...que parásito transmitía  la enfermedad llamada fiebre de las trincheras?
La majoria no n’havien sentit a parlar d’aquella malaltia, i o be aquell dia no havíem anat a classe, o be nomes aquells “rates de biblioteca” podien saber-ho.
El meu amic Nofre, savi entre els savis, seia unes files mes endavant del paranimf, on ens examinàvem. El company del costat li anava insistint en que li cantés la resposta de les putes febres, i l’home, ja una mica desesperat del xiuxiueig del veí  li va contestar.. EL POLL.
El veí, content per poder encertar la resposta, es va dedicar llavors a transmetre-la a la resta de companys. I el resultat va ser que la majoria dels examinats a excepció del Nofre i un parell mes, van contestar que el paràsit que produïa la febre de les trinxeres era ...EL POLLO.
Total suspens general, per copiar i per gilipolles!