Vol de tornada

Fa ara una setmana vaig pujar a l’avió de tornada de la meva estada anual com a cooperant al Centro de Investigaçao em Saúde, a Manhiça (Moçambique),  amb una maleta de cabina, tipus trolley, que vaig deixar al compartiment superior i amb la meva inseparable motxilla, que es que quedar entreoberta entre mig de les cames i de la que només uns minuts abans havia tret la novel·la que m’acompanyava aquest viatge (1), quant l’auxiliar de vol, el que antigament, quant la professió estava formada quasi exclusivament per dones, se’n deia hostessa, em va oferir un refrigeri.

Aprofitant que volava amb les British Airways que, per si algun seguidor del blog no ho sap, l'ofereixen sense pagar cap suplement, vaig demanar un gin-tònic i, al cap d’uns segons, tenia a mans un got amb glaçons i llimona, una ampolleta unidosi de ginebra Gordon's, una llauna de tònica Schweppes i, a més a més, una bosseta d’snacks que van resultar ser una mena de patates fregides però amb forma de macarró.

Entusiasmat com estava amb la lectura, vaig decidir prendre’m el gin-tònic i deixar l’snack per a més endavant, no fos que amb els dits oliosos pugés tacar un llibre que hauria de tornar abans del dia d'avui, 3 de setembre, a la biblioteca pública del meu barri. No sé si va ser perquè feia una hora que havia dinat a Heathrow, on havia fet escala procedent de Maputo, o per la remor dels motors de l'Airbus, per la mateixa lectura o per l’alcohol, però em va venir una passió de son i em vaig abandonar a fer una petita becaina.

Només van ser uns minuts de migdiada però, al despertar-me, vaig observar que el got havia desaparegut, així com  la bosseta d’snacks sense encetar, que havia anat a parar a la tauleta plegable del meu company de seient qui és qui vaig suposar hauria allargat el got buit a la hoste…auxiliar de vol. El veí era un jove de vint-i-pocs anys, d’aspecte anglosaxó, de constitució forta, probablement millorada al gimnàs,  amb els cabells rossos tallats molt curts, amb pírcings a les orelles, si més no a la dreta, la que jo li veia, i amb els avantbraços completament tatuats, que es va passar una bona part del viatge jugant amb el seu smartphone

.

En aquell moment al meu paladar, més que no al meu estomac, li venien de gust les patates, o el que fora aquell aperitiu envolcallat en una bossa lluent amb els colors blanc, vermell i blau, reminiscència de la bandera de la Gran Bretanya, per el que em vaig incorporar al seient, vaig allargar el braç i vaig agafar la bossa de la taula del probable hooligan, la vaig obrir i me’n vaig posar dues peces a la boca.

 I aleshores va succeir l’imprevist, el jove, “ni corto ni perezoso”, va allargar el seu braç i tanmateix se me’n va menjar una. No vaig saber com reaccionar, no sabia si havia de cridar-li l’atenció o deixar-ho estar, i vaig optar per la segona opció. Agafo una altra peça i, immediatament, el descarat jove fa el mateix…i així succesivament, davant del meu estupor, una ronda darrera de l’altra, de manera regular,  i sense arribar-nos a fregar els dits en cap moment, fins acabar la bossa. Quant només en quedaven dues, amb una urbanitat paradoxal, el jove va agafar la bossa i me la va oferir, obtenint com a única resposta meva el girar la cara cap a l’altre costat. No tenia ganes d’armar cap enrenou a l’avió i vaig decidir fer com si res. Afortunadament al cap de pocs minuts el comandant va informar de l’imminent aterratge a Barcelona.

Una vegada apagats els motors, en aquell moment en que tothom es posa nerviós i s’aixeca dels seients encara que es triguen uns minuts a començar a baixar, el meu incòmode veí s’aixeca, el que em va permetre copsar la seva alçada, superior al metre noranta, obre el compartiment i, amb un ràpid moviment dels seus descomunals braços, molt amablement i com si no hagués passat res, agafa la meva trolley i la diposita suaument al meu costat…com si no hagués passat res! Quina barra el paio, es menja les meves patates-macarró i desprès, com si res, no, pitjor, com si jo fos un iaio, em baixa la maleta!

Sense dir-li ni gràcies vaig esperar que s’hagués avançat uns metres abans d’iniciar la sortida de l’avió, vaig baixar pel finger i em vaig dirigir, encara tremolós de ràbia, a recollir l’equipatge. Durant el trajecte, força llarg a l’aeroport del Prat, vaig obrir la motxilla per agafar el resguard del bitllet, per mirar el número del vol i així saber a quina cinta de recollida dirigir-me quant, “tierra trágame”…horror…sí, amables lectors, sí, ho haveu comprès, allí estava, impol·luta, íntegra, apetitosa i cruixent, la meva bosseta d’snacks que, inadvertidament hauria d’haver deixat caure a dintre de la motxilla entreoberta entre les cames, abans de prendrem el gin-tònic.

Aquell pobre noi, l’aperitiu del qual jo havia devorat, encara m’havia ofert l’últim mos i m’havia baixat la maleta!. Aquell dia l’idiota de mi, va rebre la humiliació més gran de la seva vida.

I d’aquell pobre noi...d'un autèntic amic de la humanitat.

Una part d’aquest relat s'ha inspirat en la novel·la que llegia a l’avió:

         (1)   IAN McEWAN. Solar. Ed. Anagrama. Barcelona, 2011. Pàg 152-162.