Avui ha vingut avisitar-se l'espòs la dona del qual l'acusava d'estar emmarat i de no fer-li cas (veure aquí). Consultava per un refredat des del cap de setmana passat en el que va passar fred a l'anar de pesca.
Li deixo anar:
- A la seva esposa també li agrada la pesca?
- No, no, doctor, a pescar hi vaig amb els amics. Per cert, no sap l'ensurt que em va donar la dona l'altre dia?
- ...?
- Doncs arribo a casa i me la trobo a les fosques, tota vestida de negre...el primer que vaig pensar es: ja s'ha mort ma mare!
- I que opina la seva dona de que surti a pescar amb els amics?
- Al principi no li agradava gaire i sempre rondinava però darrerament ha canviat d'opinió.
- I això com ha estat?
- Doncs desprès de fer-me "morro" tota la setmana, el divendres vaig arribar tard a casa i una mica "achispat" perquè em vaig quedar a fer unes cervesetes amb els de la feina però, en lloc de trobar-me-la emprenyada, em va rebre amb un picardies nou, perfumat i transparent.
M'agafà la mà i endugué al dormitori, que estava il·luminat amb espelmes i tenia pètals de rosa per tot arreu. Al capçal del llit hi havia cordes i unes manilles.
En va demanar que la lligués i emmanillés al llit i, una vegada vaig fer-ho, em diu:
Fes el que vulguis!
I aquí em te, refredat, desprès de tot el cap de setmana pescant...
En aquesta ocassió el Dr 6Q conta, de nou, amb la col·laboració d'un col·lega anònim, políticament incorrecte, que ens explica el següent cas (real) de la seva consulta i que transcric textualment:
“Avuí m´ha passat una cosa molt curiosa a la consulta de Atenció Primària, entre les 37 visites.
M´ha vingut un jove de 28 anys, acompanyat de la seva mare i xicota (estava bona però era una mica lolaila).
Estaven molt preocupades pel noi, concretament per les seves ferides.
Millor dit, per l’heroi. Una bestia! Un patriota!... M´he emocionat.
S´havia jugat la vida a Valencia per defensar una de les tradicions més antigues i heroiques: la dels bous envolats. I, què l´hi va passar?
El jove, 1,90 cm d´alçada i 90 Kg de pes, "con calzón amarillo" es va enfrontar amb el Toro de 500 KG y "con calzón negro",
El jove amaga, fa una ziga-zaga, però cau al terra. El toro veu la seva ocassió, agafa velocitat i inclinació, s´apropa a tota pastilla...i li fot la banya per tota la paret toràcica dreta arribant a 2 cm de l´aorta. Pneumotòrax traumàtic, vessant 2 litres de sang...espectacular.
I aquest heroi ha vingut a la meva consulta per control i recuperació funcional de les seves seqüeles.
L´hi he fet el carnet VIP de la consulta del Dr. (Anònim)
No cal que demani visita per ser atés. Embarassaré a la seva parella si ell no pot i m´ho demanen.
Soc d'un poble de secà, eminentment agrícola, en el que a l'aigua sempre se li ha donat molta importància. Quan hi vivia, de petit, els dies de pluja els pagesos omplien els bars. I ho justificaven dient, amb raó, que "el cel ja treballava per ells".
Però els usos habituals de l'aigua eren la dutxa, la cuina i el safareig, també per abeurar els animals i regar les plantes. Però per a us de boca ben poca, la veritat, per això ja tenim el vi!
Doncs ara resulta que el meu "amic invisible" m'ha obsequiat precisament amb un lot d'aquest l'element fins ara menystingut. Per a mi l'aigua sempre ha estat això, aigua... H2O... dos àtoms d'hidrogen i un d'oxigen sense característiques organolèptiques que la facin particularment atractiva. Ja ho sabeu, allò de "incolora, inodora i insípida". Però resulta que sí que ho es. El meu “amic invisible” m'ha tramés un missatge subliminal: 6Q, aquí hi ha quelcom més. I m'ha tocat esbrinar allò de "algo tendrá el agua cuando la bendicen".
El lot de la "delicatessen" en qüestió està composat per 3 ampolles:
- VOSS. Aigua de manantial artesà de Vatuestrom (Noruega)
- FIJI. Manantial artesà de Yaqara, Viti Levu (Fiji Islands)
- CLOUD JUICE. Aigua de pluja que ve del cel més límpid de l'Antàrtida. King Island, Tasmània (Austràlia)
Total, que em tocarà posar-m'hi. Arribat el moment em prepararé psicològicament i condicionaré l'escenari per l'esdeveniment. Em proveiré de copes grans, d'uns 150 ml, incolores, transparents i sense adorns, redones i de bordes delicats. Procuraré estar en dejú d'unes quantes hores, condicionar l'ambient a uns 20-22ºC i a un 60-80% d'humitat i, aprofitant la meva experiència en el tast de vins, aplicar-lo al líquid element.
Però el primer que faré es llegir les etiquetes. Esbrinaré la seva procedència, si es tracta d'una aigua:
- Mineral natural, la que brolla de forma espontània d'una font natural
- De manantial, que s'extreu per un procediment físic
- Potable, de qualsevol procedència, generalment de pous, rius i embalses, però que, a diferència de les anteriors, ha estat tractada per garantir el seu consum, generalment com a abastiment públic.
A la etiqueta em fixaré també en la seva mineralització, que varia en funció del terreny de procedència i que, en funció del residu sec, pot ser dèbil (<50 mg/L) o forta (>1500 mg/L), així com, segons la concentració de sals (el que figura com a Typical analysis), si es:
- bicarbonatada (>600 mg/L)
- sulfatada (>200 mg/L)
- clorurada (>200 mg/L)
- càlcica (>150 mg/L)
- ferruginosa (> 1 mg/L)
- acídula (<250 mg de CO2 lliure)
- sòdica (>20 mg/L)
A continuació, una vegada conegui el contingut de l'ampolla, seguint les clàssiques fases d'un tast, procediré a la:
- Fase visual: permet apreciar la transparència i brillantor o, per contra, l'opacitat de l'aigua, així com la seva fluïdesa
- Fase olfactiva: agradable o terrosa
- Fase gustativa (recomanable mantenir de 3 a 5 segons en boca): alcalina o dura, dolça àcida o salada i, de nou, agradable o terrosa
- Si fos, que no es el cas, aigua amb gas, comprovaria la finor, persistència i carbonicitat
I finalment, si tinc èxit i me'n surto, informaré dels resultats.
Per si algun seguidor del blog s'anima a seguir els meus passos, li aconsello el següent video, per comprovar la utilitat dels coneixements apressos:
Ahir vaig anar de nou a la farmàcia del meu amic (veure aquí) a buscar la medicació per la meva al·lèrgia i, mentre m'esperava per xarrar una estona amb ell, vaig presenciar aquesta conversa.
Entra una dona gran, ben arreglada, ajudant-se d'un bastó per caminar i li pregunta al meu amic:
- Vostès tenen analgèsics?
- Si senyora, en tenim.
- I antiinflamatoris pel reuma?
- Si senyora, també.
- I Viagra?
- També.
- I pomada antiarrugues?...
- I gel pels hemorroides?...
- I Corega?...
- I mitges per les varius?...
- I somnífers i pastilles per la memòria?...
- I faixes geriàtriques?...
El farmacèutic, nerviós, l'interromp:
- Si senyora. Això es una farmàcia i en tenim de tot això. Quin es el seu problema?
- Es que a finals de mes em caso, el meu nuvi té 85 anys i ens agradaria saber si...podem deixar aquí la nostra llista de noces!!!
Ahir ens va deixar un col·lega. Ahir va morir, víctima de cirrosi hepàtica alcohòlica, el doctor Sócrates Sampaio de Sousa Vieira d'Oliveira, qui no passarà a la història amb aquest nom ni pels seus mèrits galènics, sinó simplement com a Sócrates (segon per l'esquerra i a baix a la foto) i per la seva altra professió, el fútbol.
No en và formà part, juntament amb Falcao, Toninho Cerezo i Zico, de la mítica formació del centre del camp de la seleçao brasileira de futebol dels anys 80, la que semblava predestinada a conquerir el Campionat Mundial de Fútbol España 82, però que va caure eliminada a quarts de final per una de les seleccions italianes més garrepes que es coneixen i que aquella tarda, a l'antic camp de Sarrià, va tenir un davanter centre, Paolino Rossi, especialment inspirat, i amb els seus tres gols va eliminar els favorits per 2-3. Molts aficionats mai no perdonarem a Itàlia aquella afronta.
Jo, particularment, sempre he considerat aquell centre del camp com el millor de la història però, de seguir així, aquest mèrit els serà arrabassat per uns noms que potser us sonaràn: Xavi Hernández, Sergio Busquets, Andrés Iniesta i Cesc Fábregas...al tiempo!
