La revetlla de Sant Joan

Avui s'ha vingut a visitar un pacient que ha passat el cap de setmana a l'apartament que te a Torredembarra, a la Costa Daurada.

Es veu que el dissabte va celebrar la revetlla de Sant Joan, es va atipar de coca i va beure una mica més de cava del que és prudent. Ahir es va llevar amb una bona caparra ("ressaca"), se'n va anar a la platja i es va quedar ben adormit.

El cas es que presentava una extensa cremada solar de primer grau, en algunes zones fins i tot de segon, sobretot al davant, ja que es va quedar de cap per amunt.

Li he donat un triptic amb consells per evitar que li torni a passar, li he prescrit una body-milk de Aloe vera per a que s'unti tot el cos tan sovint com pugui i una capsa de Viagra i li he dit:

- Aquesta nit, quant se'n vagi a dormir, faci-ho de cap per amunt, evitant posar-se boca terrosa, i prenguis dues pastilles d'aquestes.


El pacient, amb cara de desconcert, m'ha preguntat:


- Dr. 6Q: L’Aloe vera ho comprenc però...per què les dues pastilles de Viagra?


- Per a que el llençol no li toqui el cos, senyor, per a que no li toqui el cos!

El metge nou (el cas es protestar)

L'altra nit vaig sortir a sopar amb un amic metge, molt creient però desesperat per la pressió assistencial i les males condicions de treball que cada dia havia de suportar al seu CAP, sobretot des de que van començar les “retallades” sanitàries.

Em va explicar un fet increïble que li havia succeït i que, venint de qui ve, no goso posar en dubte. Es veu que, esgotat emocionalment, es va a posar a resar i li va demanar ajuda a Déu per evitar el temible burn-out.

Contra tot pronòstic, Déu l'escoltà i atengué la seva petició i va decidir enviar-li el seu fill Jesús per tal de passar un dia visita amb ell.

I vet aquí que la primera visita era un pacient amb cadira de rodes i Jesús li preguntà:

- Que li passa, senyor?

- Res, que vaig patir un accident de moto i tinc les cames trencades.

I Jesús que li mana:

- Bon home, aixequis i vagi cap a casa.

El pacient s'aixeca i surt pel seu propi peu. Al passar per la sala d'espera els demés pacients li pregunten:

- Que tal el metge nou?

- Ná, como todos, ni ma mirao...

El cas de la mare preocupada

Avui, a l'hora del cafè de mig matí, un metge del Centre de Salut Integral (CSI) m'ha explicat la darrera visita que havia fet abans de la pausa. La cosa ha anat així, en paraules del col·lega:

Fa uns dies va venir una pacient a la consulta, em va comentar la seva sospita de que el fill pugues ser gay, i em va demanar si ho podia esbrinar. Li vaig contestar que de cap manera trencaria el secret professional, que en tot cas li hauria de preguntar ella. Ho va comprendre i se'n va anar.

Però avui ha vingut el noi i, sense cap intenció d'explicar-li a sa mare, es clar, he decidit fer-li la prova i, efectivament, ha donat resultat positiu.

En aquest punt del relat li he preguntat al meu col·lega:

- Però de què em parles, quina prova es aquesta?.

- Doncs la que s'utilitza en aquests casos.

I, al veure la meva cara de sorpresa, ha continuat:

- Li he dit: despullis i estiris a la llitera. Aleshores li he agafat el testicle dret i li he dit: Digui 99.

- 99, ha fet el pacient.

Després li he agafat l'esquerre.

- 99, ha respost.

A continuació li he agafat el penis.

- 99

I tot seguit li he posat el dit a l'anus i li he demanat el mateix, obtenint com a resposta:

- 1, 2, 3, 4...

Que no me entierren en Moncada...

L'acabament del meu període d'especialització com a Metge Resident (MIR), amb paterrnitat recent estrenada, va coincidir amb una important reforma del Sistema Nacional de Salut (SNS) que va comportar que, durant uns quants anys, no es convoquessin concursos-oposició per accedir a places com la que ocupo al Centre de Salut Integral (CSI).

Per sort vaig arribar a temps de presentar-me a la penúltima convocatòria, amb una oferta de 8 places de Metge d'Urgències, totes a localitats de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, a la que vam acudir 400 opositors. I, en part pels meus mèrits, però també per allò de que "els nens arriben amb un pa sota el braç", el cas es que vaig obtenir la que, amb l'únic criteri de  proximitat geogràfica, havia sol·licitat en segon lloc, Montcada i Reixac.

Es tracta d'una localitat industrial, amb un important nus ferroviari, ubicada a la riba dreta del riu Besós, que limita, a més a més de BCN, amb Ripollet al nord i amb Santa Coloma de Gramenet al sud,. Allí hi vaig treballar molt a gust i  hi vaig deixar bons amics, com el zelador F., traspassat ara fa dos anys, qui de seguir en vida, segur que recordaria l'anècdota (real) de la primera visita que vaig efectuar al consultori i que va anar així:

Els trasbalsats familiars van portar l'avi, d'uns 95 anys, que s'havia entrebancat i caigut casualment al domicili, havent-se donat contusions per tot arreu, que li van provocar espectaculars hematomes, més exagerats pel fet d’estar prenent Sintrom per una arítmia cardíaca.

El vellet, tremolant com un flam, no parava de cridar:

- De esta no me salgo...que no me entierren en Moncada...que no me entierren en Moncada...

El vaig explorar a consciència, no sense dificultat, fins a descartar qualsevol sospita de fractura com la que il·lustra aquesta entrada, mentre l'ancià no parava de dir:

- Que no me entierren en Moncada...que no me entierren en Moncada...

Un cop tranquilitzats el pacient i  la familia, i abans de despedir-los amb la prescripció d'un analgèsic (compatible amb el Sintrom, es clar), no vaig poder resistir la tentació de preguntar-li:

- Abuelo, no es este el caso de hoy, ya lo sabe, pero, el día que se muera...¿de dónde es usted...dónde le gustaría que lo enterraran?

I, davant de la meva sorpresa, que esperava el nom d'algún petit indret d'Andalussía o d'Extremadura, en respon:

- En Santa Colooomaaa!!!