L'acabament del meu període d'especialització com a Metge Resident (MIR), amb paterrnitat recent estrenada, va coincidir amb una important reforma del Sistema Nacional de Salut (SNS) que va comportar que, durant uns quants anys, no es convoquessin concursos-oposició per accedir a places com la que ocupo al Centre de Salut Integral (CSI).
Per sort vaig arribar a temps de presentar-me a la penúltima convocatòria, amb una oferta de 8 places de Metge d'Urgències, totes a localitats de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, a la que vam acudir 400 opositors. I, en part pels meus mèrits, però també per allò de que "els nens arriben amb un pa sota el braç", el cas es que vaig obtenir la que, amb l'únic criteri de proximitat geogràfica, havia sol·licitat en segon lloc, Montcada i Reixac.
Es tracta d'una localitat industrial, amb un important nus ferroviari, ubicada a la riba dreta del riu Besós, que limita, a més a més de BCN, amb Ripollet al nord i amb Santa Coloma de Gramenet al sud,. Allí hi vaig treballar molt a gust i hi vaig deixar bons amics, com el zelador F., traspassat ara fa dos anys, qui de seguir en vida, segur que recordaria l'anècdota (real) de la primera visita que vaig efectuar al consultori i que va anar així:
Els trasbalsats familiars van portar l'avi, d'uns 95 anys, que s'havia entrebancat i caigut casualment al domicili, havent-se donat contusions per tot arreu, que li van provocar espectaculars hematomes, més exagerats pel fet d’estar prenent Sintrom per una arítmia cardíaca.
El vellet, tremolant com un flam, no parava de cridar:
- De esta no me salgo...que no me entierren en Moncada...que no me entierren en Moncada...
El vaig explorar a consciència, no sense dificultat, fins a descartar qualsevol sospita de fractura com la que il·lustra aquesta entrada, mentre l'ancià no parava de dir:
- Que no me entierren en Moncada...que no me entierren en Moncada...
Un cop tranquilitzats el pacient i la familia, i abans de despedir-los amb la prescripció d'un analgèsic (compatible amb el Sintrom, es clar), no vaig poder resistir la tentació de preguntar-li:
- Abuelo, no es este el caso de hoy, ya lo sabe, pero, el día que se muera...¿de dónde es usted...dónde le gustaría que lo enterraran?
I, davant de la meva sorpresa, que esperava el nom d'algún petit indret d'Andalussía o d'Extremadura, en respon:
- En Santa Colooomaaa!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada