dilluns, 29 de juliol del 2013

Un cas de "mobbing"

Avui ha vingut a visitar-se al Centre de Salut Integral (CSI) un pacient, amb  l'objectiu d'obtenir una ILT (Incapacitat Laboral Total), el que comunament es coneix com a "baixa".
No és la primera vegada que ho fa i així li he insinuat, moment en el que quasi s'ha posat a plorar i m'ha explicat el dura que era la seva feina, que el maltractaven, l'explotaven etc, vaja, que tenia clar que li estaven fent mobbing, el que, en terminologia catalana en diem “assetjament laboral”.
I jo, que conec perfectament el tipus de feina que fa (en el que no m'estendré perquè no ve al cas)  i també el tarannà de pacient, un "quejicas de cuidado", he decidit donar-li una lliçó...ja en hi ha prou de baixes, coi!
M'he girat sense aixecar-me de la cadira rotatòria, he estirat el braç i agafat el termòmetre clínic que sempre tinc a l'abast, el clàssic model de Johnsons & Johnsons que ens proporciona el Departament de Compres del CSI. Li he mostrat la caixa, on diu "Termómetro rectal Johnsons & Johnsons", he tret l'instrument, que he deixat a sobre de la taula i m'he centrat en el prospecte amb les instruccions, que he lliurat al pacient, indicant-li que llegís en veu alta el darrer paràgraf.
Desconcertat, ha fet el que li he dit, i això és el que ell, la jove nova residenta (vegeu aquí) i jo mateix hem escoltat:
 " Johnsons and Johnsons garantiza que comprueba personalmente, y luego esteriliza, todos sus productos".
 A continuació m`he dirigit solemnement al pacient i, de la manera més autoritària que m'ha sortit, li he dit:
- I ara a treballar, estigues content de no fer-ho a Control de Qualitat de Johnsons & Johnsons i a veure si no et queixes mai més de la teva feina!


dimarts, 23 de juliol del 2013

Visites "virtuals"

El gerent del Centre de Salut Integral (CSI) ha decidit implementar un programa de visites “virtuals”. Ara tots els pacients, clients que en diu ell, disposen del nostre correu electrònic per tal de consultar el que els sembli.

Ahir en vaig rebre un d'un conegut pacient, que deia:

-Dr 6Q: Ara que estic prejubilat em puc dedicar plenament a la meva passió, la pesca de llobarros. M'he comprat una barqueta, confiant en que la meva esposa m'acompanyaria però resulta que a ella no li agrada gens sortir a pescar.
Al Club de Pesca vaig conèixer la Paqui, que n'és tan apassionada com jo, i ràpidament ens vam fer companys de pesca.
Com li deia, a la meva dona no li agrada anar a pescar i sempre protesta de que passo massa temps a la barqueta.
Fa un parell de setmanes la Paqui i jo vam fer dues magnífiques captures, jo vaig pescar un exemplar de llobarro magnífic i, al cap d'una estona, la Paqui va capturar el peix bessó.
Naturalment, vaig fer una foto mentre la Paqui sostenia els peixos i li vaig mostrar orgullós a la dona, confiant que així es despertés en ella l'interès per la pesca, però la seva reacció va ser molt negativa. Em va dir que havia de deixar immediatament l'esport de la pesca i vendre'm la barqueta. 
No sé que fer, doctor, penso que ella no em vol donar el gust de practicar la meva afició i no sé si li he de demanar que se'n oblidi de la qüestió i seguir amb la meva afició o, si ella es manté ferma, vendre'm la barca.
Moltes gràcies per la seva atenció i, esperant la seva resposta, el saluda sincerament.
Corneli.

Desprès de llegir atentament el mail, em va venir un dubte al cap i li vaig respondre:

- Corneli: abans de res, em podria trametre la fotografia de la Paqui amb les captures?
Dr 6Q.

I aquest matí he rebut la foto que ha generat la meva resposta:

- Corneli: Miri de desfer-se el més ràpid possible de la dona...els llobarros de la Paqui son magnífics.






dimecres, 17 de juliol del 2013

L'After-Work

Ahir, en acabar la consulta, vaig anar a prendre un cafè amb un col·lega del Centre de Salut Integral (CSI). El xicot tenia ganes de xarrar i explicar-me el que li havia passat amb la dona uns dies abans.
Es veu que el divendres, la tarda que vam quedar nosaltres dos i  uns quants treballadors més del CSI per fer unes "birres", el que ara es coneix com a after-work, va arribar a casa una mica "perjudicat", del que la seva esposa no va trigar ni un minut a adonar-se'n. 
I va el paio i, en lloc de dissimular-ho, no se li acut més que proposar-li:
Juguem a metges?
Però...de la Seguretat Social o de "la privada"? -respon ella.
- I quina diferència hi ha? -diu el sorprès col·lega?
- Doncs que si és de la Seguretat Social et dono cita per a dintre de 6 mesos...
...?
I, si és de la "privada"...son 100 € !!!


dimarts, 9 de juliol del 2013

Els bessons (quasi) idèntics

Aquest matí he quedat amb el Dr. Martin’s, pediatre del Centre de Salut Integral (CSI) per prendre un cafè i a les onze en punt, quant he trucat a la porta de la seva consulta, ha contestat:
 -          Passa, passa, 6Q, que acabo aquesta visita i vinc amb tu.
Com portava jo la bata posada, amb l’imprescindible fonendoscopi penjant del coll, i la preceptiva tarja que m’identifica (Departament de Medicina Interna. Cap de Servei de Medicina Preventiva. Secció de Malalties Tropicals), he suposat que els pacients no hi posarien cap inconvenient i, discretament, m’he assegut al tamboret auxiliar i presenciat la següent visita.
Es tractava d’una dona, amb molt bona presència física, a la que he fet de poc més de 40 anys, acompanyada d’un nen d’uns 3 anys d’edat, que ha comentat:
-          Miri, Dr. Martin’s, resulta que el meu espòs i jo ens van decidir tard a tenir descendència. Finalment ens hi vàrem posar però, als pocs mesos d’intentar-ho sense resultat, vam recórrer a la fecundació assistida amb el resultat de engendrar dos bessons idèntics. Bé, idèntics del tot no, malauradament un dels nens va nàixer sordmut. Ho hem acceptat amb resignació però, ara ens hem traslladat de residència i hem sentir a parlar molt bé de vostè i venim per si hi ha alguna mena de solució al nostre problema.
En aquell moment el Martin’s, que havia escoltat  molt atentament, com és habitual en ell, a la mare del bessons, s’ha aixecat de la cadira, s’ha aproximat al nen, que fins aquell moment no havia badat boca (com era d’esperar en un mut), l’ha agafat per sota dels braços i, amb un breu moviment, l’ha assegut a la llitera.
Havent-li tret la roba, auscultat cor i pulmons, palpat la panxa i explorat els reflexes, ha deixat per al final el que més desagrada els nens, li ha posat el palet a la boca per inspeccionar la gola.
En aquell moment la criatura, davant de la sorpresa dels tres, però sobretot de sa mare, ha soltat:
-          Ay!...cabró!!!
I a la senyora, que no se’n sortia de la sorpresa, li ha faltat temps per treure l’smartphone de la bossa i trametre al marit, que per motius de feina no els havia pogut acompanyar, el següent WhatsApp:
-          “El nen ha parlat: cabró”
El Martin’s i jo no hem tingut temps de reaccionar, doncs al cap de pocs segons ha arribat la resposta del pare de les criatures:
-          “Cabrona tu...que t’has endut el que parla!!!