Avui ha vingut avisitar-se l'espòs la dona del qual l'acusava d'estar emmarat i de no fer-li cas (veure aquí). Consultava per un refredat des del cap de setmana passat en el que va passar fred a l'anar de pesca.
Li deixo anar:
- A la seva esposa també li agrada la pesca?
- No, no, doctor, a pescar hi vaig amb els amics. Per cert, no sap l'ensurt que em va donar la dona l'altre dia?
- ...?
- Doncs arribo a casa i me la trobo a les fosques, tota vestida de negre...el primer que vaig pensar es: ja s'ha mort ma mare!
- I que opina la seva dona de que surti a pescar amb els amics?
- Al principi no li agradava gaire i sempre rondinava però darrerament ha canviat d'opinió.
- I això com ha estat?
- Doncs desprès de fer-me "morro" tota la setmana, el divendres vaig arribar tard a casa i una mica "achispat" perquè em vaig quedar a fer unes cervesetes amb els de la feina però, en lloc de trobar-me-la emprenyada, em va rebre amb un picardies nou, perfumat i transparent.
M'agafà la mà i endugué al dormitori, que estava il·luminat amb espelmes i tenia pètals de rosa per tot arreu. Al capçal del llit hi havia cordes i unes manilles.
En va demanar que la lligués i emmanillés al llit i, una vegada vaig fer-ho, em diu:
Fes el que vulguis!
I aquí em te, refredat, desprès de tot el cap de setmana pescant...
En aquesta ocassió el Dr 6Q conta, de nou, amb la col·laboració d'un col·lega anònim, políticament incorrecte, que ens explica el següent cas (real) de la seva consulta i que transcric textualment:
“Avuí m´ha passat una cosa molt curiosa a la consulta de Atenció Primària, entre les 37 visites.
M´ha vingut un jove de 28 anys, acompanyat de la seva mare i xicota (estava bona però era una mica lolaila).
Estaven molt preocupades pel noi, concretament per les seves ferides.
Millor dit, per l’heroi. Una bestia! Un patriota!... M´he emocionat.
S´havia jugat la vida a Valencia per defensar una de les tradicions més antigues i heroiques: la dels bous envolats. I, què l´hi va passar?
El jove, 1,90 cm d´alçada i 90 Kg de pes, "con calzón amarillo" es va enfrontar amb el Toro de 500 KG y "con calzón negro",
El jove amaga, fa una ziga-zaga, però cau al terra. El toro veu la seva ocassió, agafa velocitat i inclinació, s´apropa a tota pastilla...i li fot la banya per tota la paret toràcica dreta arribant a 2 cm de l´aorta. Pneumotòrax traumàtic, vessant 2 litres de sang...espectacular.
I aquest heroi ha vingut a la meva consulta per control i recuperació funcional de les seves seqüeles.
L´hi he fet el carnet VIP de la consulta del Dr. (Anònim)
No cal que demani visita per ser atés. Embarassaré a la seva parella si ell no pot i m´ho demanen.
Soc d'un poble de secà, eminentment agrícola, en el que a l'aigua sempre se li ha donat molta importància. Quan hi vivia, de petit, els dies de pluja els pagesos omplien els bars. I ho justificaven dient, amb raó, que "el cel ja treballava per ells".
Però els usos habituals de l'aigua eren la dutxa, la cuina i el safareig, també per abeurar els animals i regar les plantes. Però per a us de boca ben poca, la veritat, per això ja tenim el vi!
Doncs ara resulta que el meu "amic invisible" m'ha obsequiat precisament amb un lot d'aquest l'element fins ara menystingut. Per a mi l'aigua sempre ha estat això, aigua... H2O... dos àtoms d'hidrogen i un d'oxigen sense característiques organolèptiques que la facin particularment atractiva. Ja ho sabeu, allò de "incolora, inodora i insípida". Però resulta que sí que ho es. El meu “amic invisible” m'ha tramés un missatge subliminal: 6Q, aquí hi ha quelcom més. I m'ha tocat esbrinar allò de "algo tendrá el agua cuando la bendicen".
El lot de la "delicatessen" en qüestió està composat per 3 ampolles:
- VOSS. Aigua de manantial artesà de Vatuestrom (Noruega)
- FIJI. Manantial artesà de Yaqara, Viti Levu (Fiji Islands)
- CLOUD JUICE. Aigua de pluja que ve del cel més límpid de l'Antàrtida. King Island, Tasmània (Austràlia)
Total, que em tocarà posar-m'hi. Arribat el moment em prepararé psicològicament i condicionaré l'escenari per l'esdeveniment. Em proveiré de copes grans, d'uns 150 ml, incolores, transparents i sense adorns, redones i de bordes delicats. Procuraré estar en dejú d'unes quantes hores, condicionar l'ambient a uns 20-22ºC i a un 60-80% d'humitat i, aprofitant la meva experiència en el tast de vins, aplicar-lo al líquid element.
Però el primer que faré es llegir les etiquetes. Esbrinaré la seva procedència, si es tracta d'una aigua:
- Mineral natural, la que brolla de forma espontània d'una font natural
- De manantial, que s'extreu per un procediment físic
- Potable, de qualsevol procedència, generalment de pous, rius i embalses, però que, a diferència de les anteriors, ha estat tractada per garantir el seu consum, generalment com a abastiment públic.
A la etiqueta em fixaré també en la seva mineralització, que varia en funció del terreny de procedència i que, en funció del residu sec, pot ser dèbil (<50 mg/L) o forta (>1500 mg/L), així com, segons la concentració de sals (el que figura com a Typical analysis), si es:
- bicarbonatada (>600 mg/L)
- sulfatada (>200 mg/L)
- clorurada (>200 mg/L)
- càlcica (>150 mg/L)
- ferruginosa (> 1 mg/L)
- acídula (<250 mg de CO2 lliure)
- sòdica (>20 mg/L)
A continuació, una vegada conegui el contingut de l'ampolla, seguint les clàssiques fases d'un tast, procediré a la:
- Fase visual: permet apreciar la transparència i brillantor o, per contra, l'opacitat de l'aigua, així com la seva fluïdesa
- Fase olfactiva: agradable o terrosa
- Fase gustativa (recomanable mantenir de 3 a 5 segons en boca): alcalina o dura, dolça àcida o salada i, de nou, agradable o terrosa
- Si fos, que no es el cas, aigua amb gas, comprovaria la finor, persistència i carbonicitat
I finalment, si tinc èxit i me'n surto, informaré dels resultats.
Per si algun seguidor del blog s'anima a seguir els meus passos, li aconsello el següent video, per comprovar la utilitat dels coneixements apressos:
Ahir vaig anar de nou a la farmàcia del meu amic (veure aquí) a buscar la medicació per la meva al·lèrgia i, mentre m'esperava per xarrar una estona amb ell, vaig presenciar aquesta conversa.
Entra una dona gran, ben arreglada, ajudant-se d'un bastó per caminar i li pregunta al meu amic:
- Vostès tenen analgèsics?
- Si senyora, en tenim.
- I antiinflamatoris pel reuma?
- Si senyora, també.
- I Viagra?
- També.
- I pomada antiarrugues?...
- I gel pels hemorroides?...
- I Corega?...
- I mitges per les varius?...
- I somnífers i pastilles per la memòria?...
- I faixes geriàtriques?...
El farmacèutic, nerviós, l'interromp:
- Si senyora. Això es una farmàcia i en tenim de tot això. Quin es el seu problema?
- Es que a finals de mes em caso, el meu nuvi té 85 anys i ens agradaria saber si...podem deixar aquí la nostra llista de noces!!!
Ahir ens va deixar un col·lega. Ahir va morir, víctima de cirrosi hepàtica alcohòlica, el doctor Sócrates Sampaio de Sousa Vieira d'Oliveira, qui no passarà a la història amb aquest nom ni pels seus mèrits galènics, sinó simplement com a Sócrates (segon per l'esquerra i a baix a la foto) i per la seva altra professió, el fútbol.
No en và formà part, juntament amb Falcao, Toninho Cerezo i Zico, de la mítica formació del centre del camp de la seleçao brasileira de futebol dels anys 80, la que semblava predestinada a conquerir el Campionat Mundial de Fútbol España 82, però que va caure eliminada a quarts de final per una de les seleccions italianes més garrepes que es coneixen i que aquella tarda, a l'antic camp de Sarrià, va tenir un davanter centre, Paolino Rossi, especialment inspirat, i amb els seus tres gols va eliminar els favorits per 2-3. Molts aficionats mai no perdonarem a Itàlia aquella afronta.
Jo, particularment, sempre he considerat aquell centre del camp com el millor de la història però, de seguir així, aquest mèrit els serà arrabassat per uns noms que potser us sonaràn: Xavi Hernández, Sergio Busquets, Andrés Iniesta i Cesc Fábregas...al tiempo!
L'exjugador de futbol del RCD Espanyol Joan Golobart publica setmanalment, amb el nom de Per l'escaire, un article d'opinió a la secció d'esports del diari La Vanguardia. Abans d'ahir, el dissabte 26 de novembre, abans de lloar les virtuts humanes del segon entrenador del Barça, Tito Vilanova, convalescent d'una intervenció quirúrgica, explica una anècdota digna del Dr 6Q.
En un partit de veterans Golobart va conèixer un altre exjugador que amb 80 anys mantenia unes maneres i un vigor impropis de la seva edat. Es tractava de Alberto Martorell (EPD), autèntic símbol periquito, que va jugar al club des del 1933 al 1946, al temps que cursava la carrera de Medicina, especialitzant-se en cirurgia, i del que s'explica la següent anècdota, que transcric textualment en paraules de l'interessat:
"Transcorria la intervenció quirúrgica. Al meu costat hi tenia familiars del pacient. De sobte, el germà, que ja vaig veure que semblava preocupat des de feia estona, em va preguntar:
- Què mira amb tanta insistència l'anestesista en aquest ull?
- Doncs miri -li vaig dir-, per seguir la marxa de l'anestèsia s'acostuma a observar el grau de dilatació de les pupil·les.
- Ah, si -va respondre el familiar amb cara de no haver entès res. Al cap de poca estona em va semblar que volia dir alguna cosa i com qui té por de dir una estupidesa, em va deixar anar:
- Escolti, perdoni, però és que aquest ull el té de vidre. Influeix en alguna cosa?”
Fa uns dies va consultar una pacient per problemes conjugals. Referia que, des de que es va casar, l'espòs no li feia cas, nomes parlava de la seva mare. Que si ma mare això, que si ma mare allò...com si ella, la meva la pacient, no existís.
La vaig trametre a Teràpia Conjugal però em van contestar des del nostre Servei de Salut Mental de referència que, entre l’excés de demanda i les retallades sanitàries, no atenien aquesta patologia, per el que vaig decidir fer-me'n càrrec personalment jo deltractament.
Primerament li vaig aconsellar que preparés un sopar especial, però em va contestar que ja ho havia provat, sense èxit. Aleshores li vaig proposar que utilitzés un lloc on la sogra no podria rivalitzar amb ella: el llit!
-Aquesta nit vesteixis amb un vaporós negligé i camisol negres, de punta, tot transparent. A més a més mitges negres, un “tanga” i un lligacames també negres...el color negre es molt excitant.
Maquillis bé, posis uns tacons alts i prims, òbviament negres, i mudi els llençols i posi’ls de seda. Amb aquest ambient de ben segur que no es resistirà. I apagui la llum elèctrica i posi espelmes.
Avui l'atractiva jove pacient ha tornat a la consulta i m'ha explicat que va seguir el pla fil per randa, sense oblidarcap detall. Malgrat sentir una mica de vergonya,mai no s'havia sentit tan sexy i voluptuosa.
Diu que al sentir arribar el marit va adoptar una postura provocativa, però que, a l'entrar ell a l'habitació i veure-la, preguntà amb cara de desesperació:
- Per què vas tota de negre?...es que li ha passat alguna cosa a ma mare???
El relat d'avui enceta una nova modalitat que desitjo que tingui continuació, la col·laboració de seguidors del blog interessats en fer-nos partícips de les seves experiències professionals. I comencem amb les reflexions d'un pacient, amic i col·lega alhora, que m'ha tramés les seves observacions el dia que va venir al Centre de Salut Integarl (CSI) a fer-se uns anàlisis:
"Si no sou jubilats de recepta vermella , o malalts crònics , o malalts mentals que gaudiu matinant i fent cues als ambulatoris, us aconsello com a experiència inoblidable que una vegada a la vida feu el petit esforç d’anar a un ambulatori de la seguretat social a les vuit menys quart del mati.
Cal dir que els ambulatoris (els normals que no tenen urgències de 24 hores i que aviat seran tots amb les retallades) obren portes a les 8 .
Jo he anat avui al mati, i el motiu ha estat l’obtenció del certificat que evidenciarà mala conducta i conseqüentment e irremediablement portarà a una dràstica retallada dels meus drets constitucionals envers a la cervesa i d’altres productes greixosos que afavoreixen l’aparició d’aquesta mena de panxa que dic jo que serà mes qüestió hereditària que no pas de dieta, malgrat la resta de mon opina el contrari.
Que me anat a fer una analítica cony!
He arribat al ambulatori , concretament al CSI, a les 7,45, solc ser puntual, però es que a mes he tingut sort al trobar aparcament. Mentre em dirigia a la porta ja he pensat que algun jubilat insomne i neguitós em trobaria fent cua , però el que no podia imaginar es que una vintena de persones estaven ja a les portes del local. La gent, malgrat estar dispersa, es a dir, estranyament no guardaven una cua tal i com s’entén, si que estava perfectament organitzada i sabia exactament l’ordre d’arribada de tothom, aquella senyora va darrera d’aquell senyor del bastó, desprès va la senyora de la brusa de colors i desprès jo mateixa, així es jove, que vostè va desprès de mi.
D’entrada m’ha sorprès lo de “jove” però una rapida ullada al personal m’ha fer adonar que jo...jo era el mes jove, i on als 56 ets el mes jove.....malo que deia el meu avi.
Mentre tots esperem que obrin, dues dones parlen, millor dit fan apostes sobre quina de les dos està mes fotuda, quina de les dos pren mes pastilles i a quina de les dos li han demanat mes coses a la analítica que es faràn. La mes alta no ha pogut mes i li ha dit en to agressiu...pues a mi me lo han pedido todo..
Un home despitat, es a dir, poc assidu, preguntava a un altre home prop de la porta, i aquest segon li ha donat tot tipus d’informació sobre passos, documentació, instruccions i horaris del que tenia i com fer-ho...ah y la cartilla azul no la necesita
Tot d’una un homenet d’uns 150 anys i metro trenta d’alçada amb caminar parsimoniós, i mirant com per damunt del nas a tota la colla allà present , s’ha anat acostant fins situar-se primer de la cua. A la ma hi duia una carpeteta de cartró amb gomes, de color blau o hi deuria portar tota l’historia clínica i fins i tot diversos prospectes de medicaments. Orgullós i altiu, un cop ha arribat al cap de munt de la cua s’ha girat i ha dirigit al públic una mirada com de “que us creieu, aquí qui mana soc jo, que per això l’ambulatori es meu”.
Jo primer creia que era una manera “elegant” de colar-se, però ràpidament he sentit un senyor que li deia a una senyora..yo he venido a las siete y media y este senyor ya estaba, lo que pasa es que ha ido al bar a orinar..
Si aquell home ha arribat a les set i mitja i l’home petit del bastó ja hi era...a quina hora deu haver anat el senyor centenari i petit.?
També m’he preguntat i posteriorment assegurat que perquè jo, no portava una carpeteta blau marí petita, i es que a un ambulatori sense aquesta eina no ets ningú".
Quan la infermera de guàrdia ens va avisar que ens trametia una pacient gestant amb lumbàlgia, el metge resident i jo pensàrem que podria tractar-se d'una pielonefritis, encara que més probablement de les típiques molèsties lumbosacres de les darreres setmanes d'embaràs.
A l'entrar la pacient i advertir que estava afebril i amb el Labstix normal vàrem desestimar la primera possibilitat i, per el poc avançat estat de gestació (que ens va informar de 26 setmanes), la segona.
La exploració física era desconcertant, el dolor havia migrat en aquests pocs minuts de la regió lumbar a la part superior interna de la cuixa i la PPL, la maniobra de Lassègue i les movilitzacions en general eren normals.
Amb poca convicció diagnosticàrem de sobrecarga d'aductors i prescribirem un AINE tòpic.
Abans de marxar, la pacient ens va sol·licitar el justificant d'assistència i vàrem sospitar que aquest era el veritable motiu de la consulta.
A continuació va entrar el següent pacient i, a l'anar a seure, ens va advertir que hi havia un llibre a la cadira. Creient que era de la darrera pacient (encara que va resultar ser de la penúltima), el jove resident va sortir "raudo y veloz" pensant que, per l'embaràs i les molèsties referides, la trobaria encara baixant les escales del CAP, però ja no hi era i, seguint el probable camí de la pacient, la va atènyer... esperant ja per creuar el semàfor del carrer .
A la tornada a la consulta, exultant, va comentar:
- Doctor, hemos acertado el diagnóstico, seguro que solo quería el justificante!!!
Diversos assajos clínics aleatoritzats (ECA), publicats a les principals revistes biomèdiques com NEJM, JAMA, BMJ, NPI etc. han evidenciat l'autèntic motiu per el que ens engreixem: es el xampú!!!
La explicació es simple i està explicitada als envasos:
"Para dar cuerpo y volúmen"
Es per això que es recomana dutxar-se amb rentabaixelles, i el motiu no pot ser més obvi, com molt bé figura tanmateix als envasos:
"Disuelve la grasa, hasta las más difíciles"
Dons ja ho sabeu, a partir d'ara recomaneu als vostres pacients obesos dutxar-se amb Fairy, Coral, Mistol o sim·milars...
L'altre dia vaig veure que no em quedaven medicaments per l’al·lèrgia que pateixo i vaig anar a la farmàcia d'un amic a buscar-ne.
Feia setmanes que no ens veiem i, després d’explicar-me el malament que s’ho estava passant per les retallades sanitàries en despesa farmacèutica, va aprofitar per fer-me aquesta consulta, per saber la meva opinió sobre si havia obrat deontològicament correcte.
Es veu que fa uns dies se li havia presentat una dona a la farmàcia que li va dir:
- Si us plau, voldria comprar arsènic.
El meu amic farmacèutic li digué:
- Però...això no li puc vendre...per què el vol?
- Es per matar el meu marit!
- Pitjor, per a aquesta finalitat no li puc vendre.
La clienta obrí la bossa i li mostrà una fotografia del marit fent-s'ho amb la dona del farmacèutic, que li respongué:
La setmana passada en un CAP de la nostra ciutat van fer una sessió clínica per els nous residents i van tractar els mecanismes de contagi de la SIDA.
El tutor encarregat va convocar els MIR a la sala de reunions i una vegada allí va presentar-los un conegut pacient sidós que va acceptar col·laborar en la sessió, va agafar un got d'aigua i li va oferir al pacient amb aquestes paraules:
- Manué, bébete medio vaso de agua.
El Manué s'el beu i li passa al metge, que es beu l'altra mitad i diu als residents:
- Veieu, així NO es contagia la SIDA.
A continuació agafa una xeringa, li dona al Manué, que es treu una mica de sang i li torna al tutor.
El metge es punxa amb la mateixa xeringa i diu:
- Veieu, així SI que es contagia la SIDA, però a mi no em passarà res perquè...com porto posat un preservatiu!!!
Fa uns dies va venir un pacient amb el següent problema de salut:
- Miri doctor, des de (...) fa uns dies i, sense (...) qui ho pugui (...) controlar, se (...) m'escapen pets. I encara (...) que no fan soroll (...) ni olor, es molt (...) molest. Que hi ha algun (...) remei?
La explicació es veia continuament interrompuda per petits moviments del pacient, que he transcrit amb aquesta senyal dels punts entre parèntesi (...), que corresponien, segons el pacient, als incontrolables pets, que no feien soroll ni olor. Li vaig dir:
- Prengui una càpsula de Flatoril 3 vegades al dia i, si no està millor, torni.
Avui, que passava visita el metge resident, ha tornat a venir i li ha dit:
- La setmana (pfff) passada l'altre doctor em (pfff)va receptar unes càpsules per uns pets que no (pfff) feien soroll ni olor, que no m'han fet (pfff) res. Bé, encara estic (pfff)pitjor, perquè, encara que (pfff) segueixen sense fer olor, ara (pfff) fan soroll.
I aquesta va ser la resposta del jove metge resident:
(espai pen pensar en la vostra resposta)
- Mire, le voy a extender un volante al ORL...a ver porqué no huelen.
Us explico un problema que he tingut amb uns anàlisis i la solució que li he trobat, per si us pot ser d'interès en situacions similars:
Resulta que al CAP hi ha dos pacients, un de meu i l'altre no, amb el mateix nom i cognoms (JGG) i, per falta d'atenció de la UAU, en el seu moment es va obrir HCAP duplicada, amb el mateix número per a tots dos.
Això va passar desapercebut fins que, per casualitat, se'ls ha demanat anàlisis als dos alhora, a un per descartar malaltia d'Alzheimer i l'altre per descartar Sida.
Avui s'acaba de presentar la esposa del meu pacient, que no pot venir per ser a fora de Barcelona, a recollir el resultat. Li he demanat el resguard del laboratori i, com passa massa sovint, no sap on el va deixar, per el que no puc saber quin dels dos resultats es el del seu marit.
Amb l'agreujant que tots doshan resultat positius!
A la pregunta de la dona respecte que podem fer, se m'ha acudit aquesta solució:
(espai per a que penseu el que faríeu, abans de continuar amb la lectura d'aquest correu)
Doncs aquesta es la meva resposta:
Vagi amb el seu marit al centre de Barcelona i deixi'l abandonat. I si aconsegueix tornar a casa...no se'l folli!!!
